Instant fugaç

Comparteixo amb vosaltres una experiència que m'ha tocat viure avui i que m'ha fet fer introspecció.

He presenciat un accident a la C-58. Jo tornava de Barcelona cap a Terrassa cap a les 3:15 pm. Conduïa amb dificultat per culpa del mal que tinc al dit polze de la mà dreta. Com sempre, amb la música ben alta. Estava contenta encara que no fes bon dia i sonava "I'm Yours" als 40 Principales. La cantava ben fort, sobretot la part de "There's no need to complicate our time is short this is our fate I'm Yoooours...dou dou dou..." que m'encanta. Sempre acostumo a fixar-me amb els cotxes que hi ha a l'autopista i sovint intento endevinar d'on venen i cap on van. Jo circulava pel tercer carril, el de l'esquerre de tot, perquè m'agrada anar de pressa i em fiquen nerviosa els cotxes que van a 80 quan es pot anar a 120. Estava a l'altura de Cerdanyola quan em fixo i veig (a uns metres per davant de mi i al carril de la dreta) tres cotxes vermells, un rere l'altre, i una moto vermella. (Em va fer gràcia tant vermell junt). Anaven més de pressa que jo tot i anar pel carril de la dreta. A l'alçada de la primera sortida de Sabadell, tots els cotxes del meu davant s'aturen de cop. No sé quant de temps devia passar però de sobte alguns cotxes van directes a l' "arcén", paren de cop i els conductors surten del cotxe. Jo segueixo al tercer carril però m'he aturat, com també han fet tots els cotxes del meu voltant. Els cotxes del meu davant comencen a avançar així que jo també ho faig. Paro la ràdio deixant "I'm Yours" a mitges i en aquest moment veig la imatge més impactant que he vist a la meva vida. (El cert és que per sort o per desgràcia, a dia d'avui, no m'he vist en front de situacions massa impactants o tràgiques). Observo a la dreta i veig a un motorista (home) estirat a terra bocavall uns 20 metres més endavant d'una moto vermella que està tombada a terra. Un home, que ha sortit del cotxe corrent, se li acosta, s'agenolla, sembla que intenta dir-li alguna cosa. El motorista no es mou. Té el casc posat. Les mans estirades a l'alçada del cap, no es mou ni tampoc reacciona a les paraules de l'home que es mostra desesperat. Apareix més gent, el motorista no sembla conscient. Una dona que ha sortit del cotxe i té els ulls plorosos es posa el telèfon a l'orella. Compto 6 cotxes aturats a l' "arcén". Els cotxes del meu davant han continuat conduint. Estic en xoc però decideixo fer el mateix, fico primera i arrenco. De sobte tinc por i em faig com petita, fins i tot em sento culpable. Sento impotencia de no poder fer res. Em venen a la ment moltes coses, moltes imatges i inconscientment començo a cridar: "PERDÓ, PERDÓ, SI US PLAU QUE ESTIGI VIU, SI US PLAU QUE ESTIGUI VIU!!".

Prenem consciència de la gravetat de certes situacions només en tenir-les davant dels ulls. De vegades cal tenir massa a prop el dolor d'altres per sentir-lo com a propi. És el que m'ha passat a mi. Pensava en aquell home, o noi, en la seva família, en els seus amics, en els seus avis, tindria fills? d'on venia?, cap on anava?, era feliç?

És curiós com en un instant fugaç pot canviar absolutament tot. I si hagués estat jo la de l'accident? I si s'acabés la meva vida ara mateix? He estimat el suficient? Podrien estar orgullosos de mi els meus pares?, els meus avis?, la meva germana? O contents els meus amics de tenir-me a les seves vides? Els hi he prestat tota l'atenció que es mereixen? Saben que em sento plenament afortunada de què formin part de la meva vida? He fet feliç a algú en algun moment? He servit de bon exemple a algú? He fet mal? I si l'he fet, he sapigut penedir-me i demanar perdó? En definitiva, he sigut una bona persona? 

Penso que la vida es basa en això... en donar amor als teus i als no teus. Que tinguin clar que els estimes. I que, si en un instant fugaç, te n'has d'anar, que puguin estar tranquils i en pau sabent que els estimes. I que pugui estar jo tranquil·la sabent, que si marxo, he fet prèviament tot el que està en les meves mans per tal que els del meu voltant siguin i se sentin estimats per mi.